Esclarecidos: classicisme d'avantguarda
Estam en el llunyà 1980, un de tants grups que sorgeixen amb l'explosió musical, cultural, "ideològica" i creativa del postfranquisme ("la Movida"), es diuen, en uns primers moments, "Guapito de Cara y los Esclarecidos". Poc després, ja es diran "Esclarecidos", nom molt més idoni pel tipus de sonoritats pels qual seran coneguts: cadències melòdiques, aroma classicista (pop, jazzie, bossa), so elegant, i per què no, una mica sofisticat. En xerrar de grups que es conformen en els anys vuitanta i que perduraran en els norantes (els menys), i fins i tot, en els dos mil (amb coses a dir, poquets), se’m ve al cap, la dicotomia en què es classificaven els grups en aquells dies. Bàsicament hi havia dos bàndols, per una banda, els innovadors, rupturistes, provocadors i transgressors (per entrende’ns, els “guais”, com eren Derribos Arias, Siniestro Total, Kaka de Luxe, Gutamato Ye-Ye, Los Nikis, Ejecutivos Agresivos, Aviador Dro, Polanki i el Ardor…)